1. Introducció
Dels delictes que integren el nostre Codi Penal (CP), un dels que més han crescut a les estadístiques judicials en aquests darrers anys és el delicte d’Impagament de Pensions Alimentícies recollit a l’art. 227.1.
Certament, com reflecteix la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat de l’any 2012, aquest tipus de delicte constitueix el més nombrós dels que tenen per objecte incompliments greus dels deures que es deriven de les relacions familiars, amb un augment del 12,48%. .
I això és degut a la situació econòmica existent a Espanya, de gran importància en les economies domèstiques, en què el progenitor no custodi (home o dona) deixa de contribuir al pagament de la pensió d’aliments al seu/s fill/s que per resolució judicial està obligat. Encara que davant aquest incompliment també es pot acudir a la jurisdicció civil, és la via penal la que amb més freqüència el perjudicat-creditor treu el cap amb esperança que els seus problemes es vegin aviat resolts.
Aquesta guia jurídica intenta sintetitzar la diferent casuística que es dóna a la pràctica forense als nostres Jutjats sobre aquest tipus de delicte, a fi de poder obtenir una visió generalitzada i pràctica possible. S’articula en diferents supòsits que no suposen un número clausus. Al contrari, els drets processals i substantius són amplis en pressupostos aplicables a cada cas concret, que han de ser completats amb l’estudi legal que es requereixi en cada moment.
Advocats de família a Barcelona
2. Tipus delictiu
El delicte d’impagament de pensions alimentàries està establert a l’art. 227.1 CP, disposant que:
“Qui deixés de pagar durant dos mesos consecutius o quatre mesos no consecutius qualsevol tipus de prestació econòmica a favor del seu cònjuge o els seus fills, establerta en conveni judicialment aprovat o resolució judicial en els supòsits de separació legal, divorci, declaració de nul·litat del matrimoni, procés de filiació, o procés d’aliments a favor dels seus fills, serà castigat amb la pena de presó de tres mesos a un any o multa de sis a 24 mesos.”
Segons l’art. 142 de Codi Civil (CC) s’entén per aliments tot allò que és indispensable per a la sustentació, habitació, vestits i assistència mèdica dels fills, incloent-hi, així mateix, l’educació i la instrucció de l’alimentista, i les despeses d’embaràs i part, així que aquests no estiguin coberts d’una altra manera.
És un clar delicte d’omissió propi de l’obligat al pagament per l’incompliment dels períodes de temps assenyalats i constitueix un delicte d’abandonament de família. Aquesta norma jurídica té com a finalitat evitar l’incompliment reiterat i voluntari del pagador, adoptant-se una protecció especial envers els fills menors i facilitar l’obtenció d’aquestes quantitats degudes.
En aquest sentit, la sentència de l’Audiència Provincial (SAP) de Barcelona número 689/2012 de 30 de juny indica que aquest precepte castiga l’impagament de les pensions alimentàries amb la finalitat de protegir els membres econòmicament més febles de la unitat familiar davant a l’incompliment de deures assistencials per l’obligat a prestar-los. Per part seva, la SAP de Badajoz número 113/2012 de 3 de setembre, assenyala que protegeix de l’incompliment de l’obligació derivada del deure de satisfer les prestacions econòmiques assenyalades pel jutjat en l’àmbit civil a favor dels fills. I la SAP de Madrid de data 25 de febrer de 2008 el matisa encara més en subratllar que aquest delicte castiga la persona que deixa desemparada la seva família i abandona els deures derivats de la paternitat (o maternitat, si escau) quan incompleix amb la pensió estipulada en resolució judicial, i aprofita la ruptura matrimonial per despreocupar-se si els fills tenen o no per menjar.
Però perquè es produeixi l’acte delictiu, tal com sosté la Sentència del Tribunal Suprem (STS), Sala Penal, Secció 1a, número 185 de data 13 de febrer de 2001, han de concórrer diversos requisits:
a) En primer lloc que hi hagi una resolució judicial ferma (sentència de divorci, separació, nul·litat matrimonial, filiació o aliments) que fixi i obligui un dels progenitors a abonar una pensió alimentària a favor dels seus fills, que estan a càrrec del un altre progenitor. És el títol judicial que serveix dacreditació davant aquest incompliment.
b) En segon lloc que hi hagi una conducta omisiva, i que aquest incompliment es produeixi durant dos mesos consecutius o quatre alterns.
c) I en tercer lloc que malgrat el coneixement de l’obligació de pagar, hi hagi voluntarietat per part del deutor per a aquest incompliment, és a dir, omissió dolosa del pagament.
Cal esmentar la Llei 7/2012 de 23 de novembre Integral contra la Violència sobre la Dona aprovada a la Comunitat de València que estableix a l’art. 3.4 com a “violència econòmica” l’impagament de les pensions alimentàries i les considera com a violència de gènere. Així ja ho va estimar l’Audiència Provincial de Valladolid que l’any 2007 indicava que el desistiment del compliment de deures familiars suposa un acte de violència masclista, ja que vulnera els drets de la dona i dels menors en l’àmbit familiar.
3. Impagaments que no són delicte
Si els impagaments produïts no donen lloc als terminis mínims exigits a l’art. 227.1 CP per ser delicte, el criteri jurisprudencial sobre aquest extrem és discrepant, entenent diferents vies per a la reclamació del degut.
Així, ens trobem en primer lloc que la Llei Orgànica 15/2003 de 25 de novembre que modifica el Codi Penal, a la seva Exposició de Motius manifesta que en els delictes d’incompliment d’obligacions derivades dels convenis judicialment aprovats o resolucions judicials en els supòsits de separació legal, divorci, declaració de nul·litat del matrimoni, procés de filiació o procés d’aliments a favor dels fills s’incorpora una falta per al cas de les conductes d’ínfima gravetat, en aquest darrer cas incloent-hi qualsevol incompliment d’obligacions no només aquelles que tinguin contingut econòmic. Aquesta falta és la contemplada a l’actual art. 618.2 CP
A la mateixa línia, la Consulta 1/2007 de la Fiscalia General de l’Estat indica que els incompliments donarien lloc a la configuració típica d’una manca de l’art. 618.2 CP si no es complissin els terminis mínims establerts a l’art. 227 CP.
En aquest sentit, la SAP d’Albacete, Secció 1a, núm. 153/2007 de 9 de novembre, considera correcta la figura penal del dit article pels incompliments o retards en el pagament de la pensió alimentària respecte a les dates establertes a la resolució judicial.
Per contra, la majoria dels nostres jutjats d’instrucció entenen que la manca de l’art. 618.2 es refereix exclusivament als incompliments que no tenen contingut econòmic, i el més freqüent és l’incompliment del règim de visites.
Seguint aquest argument, és significativa la SAP de Cadis, Secció 7a, núm. mínims del delicte d’abandó de família previst a l’art. 227 CP, ja que aquesta norma no està pensada per sancionar qualsevol incompliment del tenor literal de la corresponent resolució judicial o conveni regulador. Tot i que a continuació reconeix que és veritat que hi ha moltes altres resolucions que entenen que aquests incompliments sí que podrien integrar la falta ja comentada.
De la mateixa manera, la interlocutòria de l’AP de Madrid, secció 4a, núm. 489/2011 de 17 d’octubre, estableix l’art. 227.1 CP, únic precepte aplicable a qui voluntàriament deixa de pagar la pensió alimentària. Sense que l’art. 618.2 CP contingui un tipus residual per als supòsits en què l’impagament no s’estengui a dos mesos consecutius oa quatre alterns.
D’altra banda, la SAP de Santa Creu de Tenerife, Secció 2a, núm. 248/2009 de 23 d’octubre, sosté que en aquests supòsits d’impagament o retard en el pagament d’una mensualitat, la satisfacció al creditor dels aliments només pot venir per la via civil.
4. Dret a la pensió d’aliments
El dret a la pensió d’aliments a favor dels fills està instituït a l’art. 39.3 de la Constitució Espanyola (deure d’assistència dels pares als fills menors d’edat i en els altres casos que legalment siguin procedents) i als arts. 110 CC (encara que no tinguin la pàtria potestat, estan obligats a prestar-los aliments), 111 CC (exclosa la pàtria potestat, sempre els haurà de prestar aliments), 142 CC (concepte d’aliments), 146 CC (quantia dels aliments) i 154 CC (patria potestat dels pares i deure alimentar-los).
Per això la pensió alimentària dels fills és prioritària, i són els pares els obligats a prestar aliments als fills menors, sense que serveixi d’excusa la separació, el divorci o la nul·litat matrimonial (art. 92 CC).
Per sentència de data 18 de març del 1.998, el Tribunal Constitucional va ampliar la tutela penal de la mateixa manera als fills nascuts fora del matrimoni.
5. Acció penal
Per exercir lacció penal serà tribunal competent el del lloc de la comissió del fet delictiu, és a dir, el lloc on hagi de produir-se el pagament als beneficiaris.
Per aplicació de l’art. 114 de la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim.) no és necessari per a l’exercici de l’acció penal que hagi precedit el de la civil. L’acció penal pot ajudar que l’obligat al pagament, que mantenia al principi un pensament de no pagar, compleixi amb la pensió establerta, no excusant-se en la crisi econòmica actual per incomplir-la. I això perquè es podria veure amb una sentència condemnatòria que fins i tot pugui portar aparellada la privació de llibertat.
Aquesta acció penal no es veuria extingida, i així la responsabilitat criminal, pel perdó del denunciant, en no establir-lo l’art. 228 CP amb relació a l’art. 130.5è del mateix text legal.
6. Acusació
Aquest tipus de delicte, tal com preceptua l’art. 228 CP només es perseguirà prèvia denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal, podent fer-ho també el Ministeri Fiscal si aquella és menor d’edat, incapaç o desvalguda. Parlem, doncs, d’un delicte semipúblic.
La immensa majoria de les denúncies les interposen les mares, ja que són elles les que s’han quedat amb la guarda i la custòdia dels fills. Manifesten que el pare no ha pagat la pensió alimentària, i que estan fartes d’assumir soles tot el pes de la manutenció dels fills, sense ingressos fixos o, si escau, amb poca nòmina, i el que realment volen és cobrar la pensió. Presenten la denúncia per la desesperació en què es troben.
7. Defensa
Els denunciats, quan són escoltats en declaració davant del Jutjat, exposen múltiples motius pels quals no han contribuït a la pensió estipulada:
“Com a mesura de pressió perquè la mare no els deixa veure els fills.– La precària situació econòmica que pateixen a conseqüència de la crisi.– Han patit alguna malaltia o han tingut un accident.– Ho estan passant tan malament que s’han tingut que anar a viure amb els pares o familiars.– Tenen una nova vida amb una altra parella i nous fills, amb altres despeses.– Paga quan pot i que té els seus propis problemes perquè no li paguen les factures.– Sempre han pagat la pensió però que no en tenen rebut, i fins i tot han pagat de més.– I, simplement, no volen pagar, sense donar cap mena d’explicació”.
8. Esquema processal
– Interposició de la denúncia.
– Incoació de diligències prèvies al jutjat d’instrucció.
– Pràctica de diligències de recerca: Ratificació del denunciant. Declaració de limputat. – Informació patrimonial i laboral del deutor. Acreditació de coneixement per part del deutor de la resolució judicial on s’estipula la pensió.
– Acte de transformació en procediment abreujat.
– Escrit d’Acusació.
– Obertura del Judici Oral
– Escrit de Defensa.
– Elevació de les actuacions al Jutjat Penal.
– Celebració del Judici Oral.
– Sentència.
– Execució.
9. Legitimació
Pel que fa a l’art. 228 CP està legitimada la persona ofesa o el seu representant legal, o el Ministeri Fiscal quan aquella sigui menor, incapaç o desvalguda.
Els fills majors que no tenen recursos propis i són els ofesos per l’impagament de la pensió alimentària, són els únics legitimats per exercir l’acció penal, en recaure sobre ells de forma directa l’acció delictiva. Tal com es pronuncia la SAP de Pontevedra de 27 de setembre de 2007.
El denunciat sempre serà el progenitor obligat per resolució judicial al pagament de la pensió alimentària a favor dels fills.
10. Postulació
No cal Advocat i Procurador per a la interposició de la denúncia. Ara bé, el denunciant pot comparèixer en el procés penal amb els propis professionals exercitant l’Acusació Particular. En cas contrari, el Ministeri Fiscal ha de reclamar pel perjudicat les responsabilitats civils meritades, a més de l’acció penal que li és pròpia.
11. Tipus de resolució
El pagament de la pensió s’estableix per resolució judicial dictada en procés civil, ia partir d’aquell moment comença el dret al cobrament i no abans. Aquestes resolucions judicials són: el conveni judicialment aprovat, la sentència dictada en els processos de separació, divorci, nul·litat matrimonial, procés de filiació, o procés d’aliments a favor dels fills, i la interlocutòria establerta en seu de les mesures provisionals dimanants de aquelles. Per tant, un conveni extrajudicial (per exemple una escriptura pública) no es podria reclamar.
De la mateixa manera, la interlocutòria de mesures prèvies provisionals, atès el seu caràcter temporal, no donaria lloc a l’incompliment del pagament dins dels terminis exigibles per ser punible.
12. Límit del pagament de la pensió
El progenitor no custodi ha de continuar pagant la pensió alimentària fins que hi hagi una resolució judicial que digui el contrari o que els fills tinguin recursos econòmics propis.
Els fills grans poden continuar percebent la pensió si encara estan en període de formació. Ara bé, ha d’existir per part d’aquests fills una autèntica implicació en els seus estudis, ja que aquest pagament no seria lícit quan no fan res i només estan pendents que el progenitor segueixi vetllant per ells.
També són motius d’extinció de l’obligació de subministrar aliments els taxats als arts. 150 i 152 CC, i que entre d’altres hi ha la mort de l’obligat o de l’alimentista; reducció de la fortuna de l’obligat fins al punt de no poder satisfer-los sense desatendre les pròpies necessitats i les de la seva família; o que l’alimentat hagués comès alguna falta de les que donen lloc a la desheretament.
13. Pagaments parcials
El compliment parcial del pagament de la pensió alimentària no suposa en ell mateix que ens trobem davant del fet delictiu de l’art. 227.1 CP És a dir, per apreciar que s’ha comès el delicte s’ha de valorar cada cas de manera concreta en funció de les circumstàncies concurrents, tenint en compte l’import total de la pensió i el que ha pagat el denunciat. Així es va pronunciar la STS de 13 de febrer de 2001, determinant, a més, que ni tot abonament parcial del deute condueix a l’atipicitat de la conducta, ni aquesta es converteix en delictiva quan allò insatisfet és de tan escassa importància en relació amb allò pagat que resulta irrellevant per integrar el delicte.
14. Compensació de pensions impagades
No es poden compensar les pensions impagades amb el pagament d’altres despeses realitzades a favor dels fills (roba, menjar, viatges, etc.), i això per l’origen judicial de l’obligació del pagament de la pensió alimentària. En aquesta resolució judicial s’estableix el pagament concret esmentat i no el pagament d’altres conceptes.
Sobre aquest extrem es va pronunciar la STS de 28 de juliol del 1.999, argumentant que s’ha de significar que la pensió alimentària és un deute líquid, vençut i exigible que no pot ser compensat per decisió unilateral del deutor. I que fins i tot admetent la compensació com a mode d’extinció de l’obligació al pagament de les prestacions econòmiques establertes judicialment, requereix, entre altres requisits, que aquestes despeses siguin vençudes, líquides i exigibles, per la qual cosa aquesta extinció no es pot produir quan es pretén fer amb suposats deutes que no reuneixen aquests requisits.
15. Delimitació del període objecte d’enjudiciament
Una altra qüestió controvertida és la delimitació del període objecte d’enjudiciament. Quines mensualitats han de conformar l’objecte del procés, només les inicialment denunciades oa més les posteriors degudes, i en aquest cas, fins a quin moment processal serien incloses (declaració d’imputat, interlocutòria d’incoació de procediment abreujat, escrit d’acusació –pública i/o privada, obertura del judici oral, celebració de l’acte del judici oral, la sentència o l’execució d’aquesta).
Davant d’aquesta situació la Fiscalia General de l’Estat a la Consulta 1/2007 de 22 de febrer indica que els fiscals inclouran als seus escrits d’acusació provisional tots els incompliments evidenciats fins a la data de la interlocutòria prevista a l’art. 779.1.4a LECrim. I en els supòsits en què a l’acte del judici oral l’acusat reconegui l’impagament voluntari de nous venciments generats fins a aquesta data, posteriors als inclosos a l’escrit d’acusació, o bé quan aquests incompliments es dedueixin manifestament de la prova practicada en aquest acte, hauran de modificar-ne les conclusions provisionals presentant un altre escrit amb les definitives incloent els incompliments acreditats fins a la data del judici oral.
La SAP de Pontevedra de 16 de març de 2011 arriba encara més lluny en sostenir que si no s’acumulen anirien contra la naturalesa de delicte permanent de tracte successiu acumulatiu de l’art. 227.1r CP, i fins i tot resultaria perjudicat l’acusat davant d’una eventual i nova formulació d’acusació per aquest motiu, una vegada superats els dos mesos consecutius o els quatre mesos no consecutius de manca de pagament prevista en aquell tipus penal.
Per contra, la SAP d’Astúries de 4 de gener de 2001 sosté que el terme final del còmput de la responsabilitat civil es determina atenent el darrer escrit d’acusació, i no el de la data de celebració del judici oral, ja que aquesta responsabilitat és la dimanant del delicte i no pot comprendre partides que vagin més enllà dels termes en què ha estat concretat el fet delictiu, fixant-se el procés penal i els termes del debat.
El període objecte d’enjudiciament ha de comprendre fins ara processal de l’acte del judici oral. Això donaria lloc a un benefici compartit entre denunciant i denunciat, en no tenir el primer que iniciar successives denúncies davant de l’incompliment i el segon no veure’s sancionat repetidament i amb l’agreujant de reincident. De la mateixa manera, i cal no oblidar-ho, es beneficia la mateixa Administració de Justícia, per economia processal, evitant noves actuacions, innecessàries i dilatòries d’una situació de desemparament davant els veritables perjudicats que són els fills menors.
Els impagaments produïts amb posterioritat a l’enjudiciament seran objecte de nou procediment judicial, en ser fets nous, i caldrà l’acreditació de la voluntarietat en l’incompliment de l’acusat.
16. Càrrega de la prova
La càrrega de la prova sobre l’impagament de prestacions per aliments recau en el denunciat. Corresponent, per tant, a aquest provar el contrari.
Efectivament, així ho estableix la STS de 13 de febrer de 2001 en indicar que no és l’acusació qui ha de provar la disponibilitat de mitjans suficients per l’acusat per pagar. Doncs el fet mateix que s’hagi establert judicialment i se’n mantingui l’import permet inicialment inferir de manera raonable la possibilitat de pagament pel deutor i per això mateix la voluntarietat de la seva omissió. Ara bé, això no obsta la possibilitat que per l’acusat es provi la concurrència de circumstàncies que hagin fet impossible el pagament, acreditant-se així l’absència de dol a l’impagament de la prestació deguda.
Amb això, la doctrina ratifica que el denunciat ha de provar la manca de mitjans econòmics que justifiqui l?impagament de les pensions, i no l?acusació.
En aquest mateix sentit, la SAP de Pontevedra número 236/12 de 29 de juny en argumentar que correspon a l’acusat la prova de la seva insolvència justificativa. La SAP de Barcelona número 689/2012 de 30 de juny que conclou que correspon en tot cas a la defensa la prova de descàrrec, és a dir, la impossibilitat de complir la prestació per no tenir recursos econòmics suficients. I la SAP de Las Palmas número 233/2012 de 19 d’octubre en assenyalar que recau a l’acusat la càrrega de la prova de l’existència d’una causa excloent de la possibilitat de pagament o el fet que el pagament s’ha realitzat.
17. Dispensa de declarar el denunciant
La denunciant/victima es pot acollir a la dispensa de l’art. 416.1 LECrim.?
El dit precepte, que desenvolupa el mandat constitucional de l’art. 24.2.2, estableix que el cònjuge del processat, o persona unida per relació de fet anàloga a la matrimonial, està dispensada de l’obligació de declarar-hi en contra, però que pot fer les manifestacions que consideri oportunes.
La STS núm. 13/2009, de 20 de gener, ha precisat que la dispensa només és aplicable si la relació existeix en el moment de prestar la declaració, ja que només en aquestes condicions es produeix la col·lisió entre el deure de declarar i les conseqüències de els vincles familiars i de solidaritat que uneixen el testimoni amb l?acusat.
És a dir, que quan la denunciant presta declaració davant del jutge ha de reunir el requisit establert en aquest precepte legal. Per contra, en seu policial no és aplicable ja que està actuant de forma voluntària en denunciar els fets. I en aquest sentit es pronuncia la STS número 288/2012 de 19 d’abril en indicar que l’art. 416.1º LECrim. estableix un dret renunciable en benefici dels testimonis, però no dels denunciants espontanis respecte dels fets que els han perjudicat i que acudeixen a la policia a la recerca de protecció.
En seu judicial, per a l’aplicació de la dispensa cal tenir en compte que si hi ha el divorci o la nul·litat matrimonial la denunciant/víctima no s’hi pot acollir, ja que el matrimoni està extingit i no és cònjuges. En canvi, si es podria emparar la denunciant a la dispensa a no declarar si només consta la separació matrimonial, ja que jurídicament persisteix el matrimoni.
En el supòsit de parelles de fet, la majoria de la jurisprudència coincideix en l’equiparació amb el matrimoni, i la relació d’afectivitat que tingui la denunciant a l’hora de declarar.
18. Majoria d’edat dels fills
Si durant la instrucció o enjudiciament del delicte els fills obtenen la majoria d’edat, no és impediment per a la continuació, ja que el fet delictiu s’ha produït amb anterioritat, i l’obligació de pagament persisteix. Situació que romandrà fins que el deutor no aconsegueixi resolució favorable, mitjançant la modificació pertinent de mesures, d’una minoració de la quantia, o si s’escau, de l’extinció d’aquesta.
L’art. 142 CC permet com a beneficiaris de la pensió d’aliments els fills majors quan encara segueixin estudiant, i no hi hagi causes que li siguin imputables per no haver acabat la seva formació.
A més, el fet de ser més gran no impedeix al fill exercir el seu dret a la pensió alimentària si aquest pateix una minusvalidesa i la seva prestació social no és suficient per a la seva subsistència.
De la mateixa manera, no finalitza l’obligació de pagament si el fill gran, estudiant i dependent econòmicament dels seus progenitors, aprofita un període de vacances per exercir algun treball esporàdic, en tractar-se d’una activitat temporal i puntual que té principi i fi. En aquest sentit s’expressa la SAP de Santa Creu de Tenerife número 305/2009 de 27 de febrer.
Per contra, el fill gran veuria extingida la pensió alimentària una vegada acabat els estudis o exerceixi ofici, professió o indústria (art. 152.3º CC). De la mateixa manera, quan el fill no vol estudiar ni treballar, sense que hi tingui impediment físic. També pel fill universitari que no progressa en els estudis durant un temps considerable per manca d’aplicació o canvia d’estudis sense concloure’n cap.
I atesa la inestabilitat econòmica actual, i en funció dels casos en concret, ens trobaríem que el fill gran ha acabat els estudis i està disponible per accedir al mercat laboral, però no troba feina, o si ho fa és temporal i precari . En aquests casos es podria donar una aminoració de la pensió alimentària durant un temps prudencial fins a la seva total extinció, per tal que aquest fill no necessiti la protecció dels pares.
Cal no oblidar que per minorar o extingir la pensió alimentària, el progenitor no custodi ha d’instar la corresponent modificació de mesures davant del Jutjat Civil corresponent.
19. Despeses del menor amb el progenitor no custodi
Les despeses que ocasioni el menor durant el règim de visites amb el progenitor no custodi seran a compte d’aquest, ja que aquestes despeses són diferents de la pensió alimentària establerta, i el pagament d’aquells no en pot suplir l’obligació.
20. Reclamació davant la jurisdicció civil
Quan hi ha incompliment en el pagament de la pensió establerta, el creditor de la dita pensió pot acudir bé a la jurisdicció civil o bé a la jurisdicció penal.
La via civil està regulada a l’art. 549 i ss. de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC), en què es presentarà demanda executiva davant del Jutjat de Primera Instància que va dictar la sentència que fixa la pensió alimentària del menor. Aquesta jurisdicció és la idònia si es té coneixement que el deutor té capacitat econòmica solvent per afrontar els pagaments, en procedir el jutjat directament a l’embargament dels béns del demandat sense necessitat de requeriment previ. A més a més, i com estableix l’art. 608 LEC, per a aquest embargament no són aplicables els límits de l’art. 607 LEC, en tractar-se d’impagament de pensions alimentàries.
Cal no oblidar que la pretensió principal del creditor és rebre els imports deixats de percebre i per aquesta via jurisdiccional la seva tramitació és més ràpida que la penal, ja que aquesta té un tràmit més dilatat i el pagament de les pensions degudes és conjunt amb la condemna que s’estableixi en sentència i no abans.
A la jurisdicció civil el problema sorgeix quan no hi ha béns on travar aquests embargaments, ni nòmina ni comptes bancaris on obtenir la pensió. És quan el progenitor creditor pensa que acudir a la via penal pot ser el darrer recurs.
21. Reclamació simultània davant de les jurisdiccions civil i penal
Al principi res no impedeix que el denunciant les insti alhora. Ara bé, caldria estar al que disposen els arts. 227.3 CP i 569.1 LEC, quant a la reparació del dany i la suspensió del procediment civil, respectivament.
D‟altra banda, la jurisdicció civil comportaria l‟acció immediata contra els béns del deutor. En canvi, a la jurisdicció penal aquesta acció es veuria endarrerida a l’execució de la sentència, una vegada acabada la instrucció del fet denunciat i celebrat el judici oral.
Amb això, el denunciant en instar l’acció judicial pretén que el deute sigui satisfet d’una manera menys (civil) o més (penal) agressiva, en no aconseguir per la via pacífica que l’obligat al pagament compleixi el que fixa.
22. Responsabilitat civil a l’acció penal
És la integrada pel pagament de les quanties degudes, evitant haver d’acudir a la jurisdicció civil per a la seva reclamació, així com, els interessos meritats i les costes del judici, segons l’art. 227.3 CP
23. Reserva de l’acció civil a la jurisdicció penal
Segons els arts. 111 i 112.1 LECrim. i 109.2 CP l’acció civil i la penal es poden exercitar en un mateix procés penal, i instat aquest el denunciant es pot reservar la responsabilitat civil per exercir-la davant d’aquesta jurisdicció, en tractar-se d’un dret del perjudicat que pot optar per una o altra opció.
Per això, reservada l’acció civil pel denunciant, el procés penal prosseguiria la tramitació als efectes d’acreditar la comissió del delicte pel deutor. I arribat el cas, amb pronunciament a Sentència de la possible existència de quantitats degudes, per disposar-ho així l’art. 227.3 CP Cal no oblidar que aquest precepte disposa que la reparació del dany procedent del delicte comportarà sempre el pagament de les dites pensions degudes. D’aquesta manera, es garanteix una protecció als membres de la família més febles econòmicament. Per això el deutor haurà d’acreditar que aquest pagament s’ha realitzat en l’execució civil o penal instada, o de manera extrajudicial.
En aquest sentit, la SAP de Madrid, Secció 17a, núm. 124/13 de 13 de juny; i la SAP de Huelva, Secció 1a, núm. 228/12, de 25 de març de 2013.
24. Prescripció
Segons el que estableix l’art. 131.1 CP el delicte d’impagament de pensions prescriu als cinc anys, i el còmput s’inicia des que deixa de ser delicte, atesa la seva naturalesa de caràcter permanent, de conformitat amb l’art. 132.1.1 CP És a dir, mentre duri l’impagament de la pensió, el delicte no ha prescrit.
25. Suspensió de la pensió alimentària
La pensió alimentària no es pot suspendre perquè l’obligat al pagament no tingui ingressos, en aquest cas ha d’instar davant del Jutjat de Primera Instància que va dictar aquesta pensió la modificació d’aquesta per a la seva reducció, però no per a la seva suspensió o supressió.
26. Prejudicialitat penal
Presentada denúncia per impagament de pensions alimentàries amb posterioritat a la petició d’execució civil no se suspendrà aquesta per si sola, en virtut del que estableix l’art. 569.1 LEC.
Això no obstant, es pot decretar la suspensió de l’execució civil si en la denúncia penal s’investiguen fets d’aparença delictiva que si fos cert, determinarien la falsedat del títol o la invalidesa o il·licitud del despatx d’execució civil.
27. Impagament de quantitat retroactiva acordada en sentència civil
Si una sentència civil acorda el pagament de pensió alimentària amb caràcter retroactiu, per aplicació de l’art. 148.1 CC establint-ho des del moment de la interposició de la demanda (STS, sala 1a, de 14 de juny de 2011), sense que hi hagi una altra resolució anterior (mesures provisionals), el delicte es produiria a partir de la fermesa de la mateixa, en cas d’impagament i en complir els requisits de l’art. 227.1 CP.
I això pel mateix caràcter del precepte en indicar que es comet l’il·lícit penal a partir de la resolució judicial que estableix una quantitat mensual concreta, i no abans, tot i haver deixat de pagar cap quantitat. En aquest sentit es pronuncia la SAP de Sevilla, Secció 3a, número 82/2000 de 15 de març argumentant que aquesta quantitat anterior és de naturalesa civil el compliment de la qual correspon als tribunals civils, i la naturalesa penal de l’impagament comença després que la resolució judicial ha fixat una quantitat per mes. Mai impagaments anteriors a la fixació de responsabilitat poden donar lloc a il·lícit penal.
28. Sentència
El Jutjat Penal al moment de dictar sentència té en compte si l’obligat al pagament tenia coneixement de la resolució judicial que estableix el pagament de la pensió, el temps que ha deixat de pagar-la, i si hi ha manca de mitjans econòmics per atendre aquesta obligació. La sentència pot fixar pena de presó de tres mesos a un any o multa de sis a vint-i-quatre mesos. Per això, l’acusat pot ser condemnat a privació de llibertat, indemnització per responsabilitat civil, multa, costes del procediment, a la indemnització per danys morals, i inhabilitació especial per a l’exercici del dret de sufragi passiu.
La responsabilitat civil, és a dir, les pensions impagades segueixen intactes i han de ser abonades a la part creditora. I la reparació del dany procedent del delicte comportarà sempre el pagament de les dites pensions degudes, tal com estableix l’art. 227.3 CP.
D’acord amb el precepte tipificat a l’art. 227.1 CP i, com assenyala la jurisprudència, el tipus penal s’integra per dos elements: objectiu i subjectiu. L?objectiu requereix l?existència d?un deute amb l?altre progenitor derivat de l?impagament de les pensions. El subjectiu, per la seva banda, requereix un ànim de no voler pagar, de deixar de fer-ho fins i tot disposant de mitjans econòmics per fer-ho.
Ara bé, no pagar la pensió alimentària per si sola no és condemnable penalment, cal que a més hi hagi una voluntat de no voler pagar.
En aquest sentit, la SAP de Las Palmas número 233/2012 de 19 d’octubre indica que el dol ve referit al coneixement de la resolució judicial que imposa la prestació econòmica ia la voluntat de no complir-la, deixant lliurement de pagar allò al que es està obligat. En la mateixa línia, la SAP de Barcelona número 689/2012 de 30 de juny estableix que el tipus penal exigeix la voluntat d’incomplir l’obligació, voluntat que queda demostrada pel coneixement de l’obligació i pel seu impagament, fet que suposa una actuació maliciosa i injustificada de l’obligat al pagament.
En definitiva, la sentència sempre serà condemnatòria per a l’acusat quan queda demostrat que podia pagar i no ho ha fet, que hi ha hagut una voluntarietat i és conscient de la seva actitud. O ha intentat sostreure’s d’aquesta obligació ocultant-ne el patrimoni, per aparentar una absència de recursos econòmics que no és real. De la mateixa manera, no és excusa el que actualment no tingui aquests mitjans per pagar però amb anterioritat si els ha tingut i no ha pagat.
Tampoc és pretext per deixar de pagar la pensió alimentària dels fills el fet que es trobi actualment en la desocupació, bé perquè cobra poc de subsidi o no cobra res, i fins i tot que fregui la pobresa. La pensió alimentària dels fills té caràcter prioritari, i si té algun bé, i no té efectiu per fer front a la pensió, ha de vendre aquest bé i atendre l’obligació que té contreta. De la mateixa manera, no és justificació d’impagament els convenis reguladors i els acords d’última hora signats a l’abric de la bonança econòmica que ara es converteixen en una càrrega difícil de suportar.
Aquesta incapacitat econòmica no només cal apreciar-la al moment actual, cal valorar-la des del moment que va haver de satisfer aquest pagament i no ho va fer, ja que es constataria si la seva situació econòmica era la mateixa que en el moment d’interposició de la denúncia, o bé canvi era prou àmplia per no haver deixat de pagar-la. No seria assumible que ara no pugui contribuir econòmicament a la seva obligació i no ho va fer quan va poder.
Tots aquests elements serveixen de base al jutge per apreciar la perpetració del delicte denunciat.
La majoria de les sentències condemnen al pagament d’una multa el condemnat, a més del pagament de les pensions degudes, i poques vegades a l’ingrés a la presó. Per això el jutjador té en compte la reincidència, i si escau, es pot suspendre la condemna de privació de llibertat condicionada al pagament de les pensions degudes ia les mensualitats estipulades. A més, aquesta pena de presó es pot substituir, per aplicació de l’art. 88 CP i quan es donin les circumstàncies previstes, quan siguin de sis mesos a un any per multa o treballs en benefici de la Comunitat; i quan no excedeixen de sis mesos, també per localització permanent.
La condemna al pagament de la multa comporta la responsabilitat personal subsidiària en cas d’impagament de l’art. 53 CP (1 dia de privació de llibertat per cada dues quotes diàries no satisfetes o feines en benefici de la comunitat –1 dia de privació equival a una jornada de treball–).
Per contra, la sentència serà absolutòria per al denunciat si aquest manca de patrimoni amb què fer front al pagament i encara pagant dins de les seves possibilitats no arriba a satisfer la mensualitat que està estipulada, contribuint a les necessitats del menor en allò que ha pogut, no hi ha involuntarietat a l’impagament. En aquest sentit es pronuncia la SAP de València, Secció 4a de 14 de juny de 2011, argumentant que en no tenir el denunciat de béns i no acreditant-se altres ingressos, no pot ser-li retret en aquesta via que no atengui la pensió per no tenir absolutament possibilitats . Aquest argument segueix la línia establerta per la STS de 13 de febrer del 2001 en determinar que en els casos d’impossibilitat objectiva d’afrontar la prestació deguda resulta inexistent la voluntarietat de l’impagament.
Una excusa absolutòria per al denunciat pot ser la interposició d’una demanda civil de modificació de l’import de la pensió estipulada en sentència civil, amb anterioritat a la denúncia presentada per l’altra part per haver deixat d’abonar-les. Això no obstant, ha de continuar pagant la pensió almenys per la quantitat que pretén aconseguir a la via civil iniciada, i amb això ajudar el jutge a apreciar la bona fe que té de seguir pagant l’obligació acordada.
Un benefici atenuant per al denunciat sobre la pena sol·licitada per l’acusació, i per aplicació de l’art. 21.5º CP, és haver satisfet el deute denunciat i els posteriors impagaments amb anterioritat a la celebració de l’acte del judici oral. Encara que aquest pagament no extingeix l’acció penal, com indica l’art. 117 LECrim., havent de respondre el deutor de la seva acció omisiva.
29. Insolvència fraudulenta
Cas curiós obeeix l’actitud d’alguns denunciats, que davant la reclamació de la pensió alimentària, primer per la mateixa denunciant, i després de forma judicial, opten per amagar el seu patrimoni de diferents maneres, no tenint res al seu nom i deixant que una altra persona sigui la titular, bé la seva parella actual o bé una persona de confiança. I fins i tot treballen sense estar donats d?alta en seguretat social, o acorden amb l?empresa que en nòmina aparegui un salari més baix que el real.
Altres, quan reben la denúncia es donen de baixa a la feina que en aquell moment exerceixen per justificar una situació laboral inexistent i fer creure la seva precària situació econòmica.
Hi ha casos que poden donar una idea de la voluntat d’impagament del denunciat en designar per defensar-lo un advocat particular i no sol·licitar-ho pel torn d’ofici. No té diners per pagar la pensió dels seus fills, però sí per contractar un advocat.
Es tracta, doncs, d’aparentar una incapacitat econòmica fraudulenta.
30. Drama social
Aquest delicte d’impagament de pensions és conflictiu des del punt de vista social, i això perquè s’entremesclen el sentiment familiar per la unió que ha existit anteriorment entre denunciant i denunciat, i l’acció penal per la recerca d’un càstig a què ha provocat mal que es pretén rescabalar, la comissió d’un delicte. Aquest conflicte, familiar i penal, comporta viure situacions als Jutjats d’Instrucció com que la denunciant l’únic que pretén és que li pagui el denunciat la pensió, no desitjant la condemna penal perquè això no és el que persegueix. I de l’altra, quan el denunciat va a declarar pretén que sigui el mateix Jutjat d’Instrucció qui redueixi l’import de la pensió, per pagar menys que allò establert en sentència i del que no pot pagar. Ambdues parts no arriben a entendre el procés penal iniciat i sol·liciten que l’Instructor solucioni els seus problemes.
Mereix una menció especial l’efecte que de vegades produeix en la salut del cònjuge i en els menors l’impagament de les pensions alimentàries, danyant la seva pròpia subsistència en no tenir mitjans econòmics. I fins i tot, els menors no entenen el rebuig per part de l’altre progenitor, i de vegades arriben a culpabilitzar-se de la dissolució matrimonial dels seus pares o que l’impagament és un càstig cap a ells. Amb això, la llibertat personal i l’autoestima es veuen pertorbades, on el desenvolupament personal dels afectats es veu truncat per l’actitud de l’obligat al pagament.
És un problema social per l’incompliment del pagament de les pensions alimentàries, i que recau directament en els menors, a qui la tipificació d’aquesta conducta dins del Codi Penal intenta protegir de les conseqüències derivades de la dita omissió.
31. Ajuts públics
En algunes comunitats autònomes hi ha ajudes davant l’impagament de pensions alimentàries, la finalitat de les quals és socórrer les famílies que tenen pocs recursos econòmics.
A nivell estatal, hi ha la Llei 42/2006 de 28 de desembre que va crear el Fons de Garantia del Pagament d’Aliments, regulat pel Reial Decret 1618/2007 de 7 de desembre, establint l’abonament d’una quantitat, que tindrà la consideració de bestreta, a favor dels fills menors d’edat que tinguen la pensió alimentària reconeguda per sentència judicial espanyola.
32. Conclusions
Les veritables víctimes en aquest tipus de delicte són els menors, que veuen incrèduls com els seus progenitors estan immersos en una batalla legal pel pagament de la pensió a què tenen dret rebre i que un està obligat a prestar-la.
L’obligat al pagament no ha de deixar mai de pagar aquesta pensió, ja que la seva actitud dolosa podria portar-lo a una condemna de privació de llibertat. Sol·licitant una modificació de l’import davant el Jutjat que les va acordar si les seves circumstàncies econòmiques han canviat.
Per a aquest tipus de delicte, i atès el caràcter de protecció al suport dels menors, hauria de gaudir d’un procediment especial i preferent, de tramitació curta, per tal que no transcorri un temps excessiu des que s’interposa la denúncia fins que s’obté la sentència.
D’altra banda, i tenint en compte que el denunciant només pretén obtenir la pensió deguda, cal no oblidar que el Dret Penal és l’última ràtio, atès el seu caràcter limitatiu i restrictiu, per rescabalar-ne la pretensió. Cal acudir aquest creditor en primer lloc davant de la jurisdicció civil.
Especialitat: Advocats de família a Barcelona
