Es pot percebre la pensió de viduïtat quan un no ha contret matrimoni sinó que només és parella de fet?
La Sentència de la Secció 4a del Tribunal Suprem de data 16/12/2015, Rec. 3453/2014. Ponent: Agustí Juliá, D. Jordi. EDJ 2015/248783 estableix l’exigència de la constitució de la parella de fet per accedir a la pensió de viduïtat.
El TS, apreciant contradicció, declara que perquè el membre superviï de la parella de fet pugui obtenir la pensió de viduïtat ha d’acreditar la convivència “more uxorio”. No n’hi ha prou amb qualsevol document públic, sinó que és necessària la inscripció al registre de parelles de fet o la constància de la seva constitució en escriptura notarial, amb dos anys d’antelació a la mort. Es tracta d’un requisit formal ad solemnitatem (FJ 3 i 4).
Així doncs, sí que es podrà accedir a la prestació de la pensió de viduïtat però si s’ha constituït prèviament la parella de fet.
Estableix la Sentència el tenor literal següent:
… PRIMER.- El recurs de cassació que formula la senyora Mónica planteja dos problemes. El primer es refereix a l’extinció de la pensió compensatòria que les parts havien inclòs en el conveni regulador de la separació matrimonial, previ al de divorci contenciós del qual porta causa el recurs…
La sentència extingeix la pensió compensatòria amb el raonament següent: «es comparteix el criteri de l’òrgan «a quo» en què per les proves de cotxes, ha existit entre la senyora Mónica i un altre home una convivència more uxorio de la qual va néixer un fill. La pensió establerta en el precedent procés de separació matrimonial, la sentència de separació del qual va homologar Conveni Regulador signat per les parts, va quedar a costa de com les parts la van voler conceptual, definir, caracteritzar, atorgar els seus drets i obligacions, els seus efectes etc., i això en ser aquest institut de l’art. 97 del C.CC –EDL 1889/1-, matèria de dret privat; ara bé, si amb el pas del temps, ara estem en un procés de divorci contenciós, on ara si intervé l’òrgan judicial decisori, no es pot admetre que les parts desnaturalitzin aquest institut jurídic i el dret; i si l’art. 101 del CC diu que el dret a la pensió (de l’art. 97 CC) s’extingeix, per conviure maritalment el creditor amb una altra persona, en puritat jurídica s’ha de decretar el cessament en el cas d’aquesta pensió. És procedent estimar aquest motiu del recurs perquè es tracta d’un divorci contenciós i cap pacte no pot establir la no aplicació d’una llei; i en el cas és aplicable el que disposa l’art. 101 del CC per la convivència de la Sra. Mònica amb una altra persona i amb la qual va tenir un fill…
La senyora Mónica formula cinc motius en el recurs de cassació. Els quatre primers fan referència a la pensió compensatòria. Es denuncia la infracció dels articles 97, 100, 101, 1091, 1255, 1256 1261, 1291, 1282, 3.1 i 71, tots ells del Codi Civil, i de la jurisprudència que cita, i tenen a veure amb la naturalesa del conveni regulador com negoci jurídic de família, amb la interpretació dels contractes, els actes propis i principi de bona fe i pressupostos per a la modificació o extinció de la pensió compensatòria en judici de divorci…
El que es qüestiona en el recurs és si va ser intenció de les parts garantir un període de deu anys a favor de la dona, sense establir cap altra circumstància que permetés modificar o extingir la pensió abans que transcorregués aquest termini, en concret per causa de la convivència marital more uxorio o de qualsevol altra vicissitud.
La Sala no comparteix els arguments de la sentència.
1.- És reiterada doctrina d’aquesta Sala (SSTS 20 d’abril i 10 de desembre 2012; 25 de març 2014), la següent: 1r la pensió compensatòria és un dret disponible per la part a qui pugui afectar. Regeix el principi de l’autonomia de la voluntat tant en la seva reclamació, de manera que es pot renunciar, com en la seva pròpia configuració. 2n Els cònjuges poden pactar el que considerin més convenient sobre la regulació de les relacions que sorgeixen com a conseqüència del divorci o la separació. La STS 217/2011, de 31 de març, confirma aquesta doctrina, recollint sentències daquesta Sala que ja havien admès aquesta validesa, a partir de la transcendental sentència de 2 abril 1997.
El conveni és, per tant, un negoci jurídic de dret de família que, d’acord amb l’autonomia de la voluntat dels afectats, pot contenir tant pactes típics com atípics (en una suposada semblança, STS 758/2011, de 4 novembre ).
2.- Des de la perspectiva de l’article 101 CC- EDL 1889/1-, es pot afirmar amb caràcter general que el reconeixement del dret a pensió en judici anterior de separació no constitueix obstacle per declarar la seva extinció en el posterior plet de divorci de considerar-se acreditat el supòsit de fet normatiu a què es refereix aquest precepte, i que fou causa del seu reconeixement (SSTS de 23 de gener i 10 de desembre de 2012).
3.- No obstant això, quan la pensió per desequilibri s’hagi fixat pels esposos de comú acord en conveni regulador el que és rellevant per dilucidar la qüestió de la seva possible extinció sobrevinguda és el valor vinculant del que s’ha acordat, en tant que dret disponible per la part qui en pugui afectar, regit pel principi de l’autonomia de la voluntat.
4.- Partint daquesta doctrina, la sentència desconeix aspectes bàsics del que aquí es resol. L’autonomia de la voluntat té un límit i aquest no és altre que el que estableix l’article 1255 del C. Civil: la llei, la moral i l’ordre públic, i no s’adverteix, perquè res no es diu a la sentència, de què forma contravé aquesta disposició el fet que les parts de comú acord hagin exclòs de les causes dextinció de la pensió compensatòria la convivència marital del cònjuge beneficiari amb una altra persona. Res no obsta a reconèixer que les parts podien lliurement acordar que la pensió podia ajustar-se a paràmetres determinats i diferents dels usualment acceptats pels cònjuges en situació de crisi, en el marc d’un conveni regulador en què es negocia i es transigeix sobre una sort mesures que les parts consideren millor per a l’interès propi i el dels fills. Per tant, a la sentència recorreguda s’infringeixen els arts. 1225 i 1091 del C. Civil, en no tenir en compte que les parts en l’exercici dels seus propis drets van arribar de forma negociada a la fixació d’una pensió, i en interferir en aquest acord sense precepte que ho autoritzi trenca amb la seguretat jurídica contractual, com es va dir en la sentència de 25 de març 2014…
Abans i després del conveni regulador ja existia aquesta situació de convivència de la dona amb una altra persona, more uxorio, de la qual a més estava embarassada, circumstància que era perfectament coneguda per l’espòs. Tot i això, va ser voluntat dels cònjuges garantir a la dona una pensió compensatòria per un període de deu anys, a més del cost de les vacances amb els fills. Fins i tot amb posterioritat a la demanda de separació, les parts van signar un nou conveni regulador per al divorci, el procediment del qual es va arxivar per manca de compliment de l’aportació de les certificacions literals, en què s’interessava la continuació del conveni que va servir a la separació matrimonial…
3r Fixant com a Doctrina jurisprudencial la següent: als efectes de l’extinció de la pensió compensatòria, s’han de tenir en compte els acords continguts al conveni regulador, amb absolut respecte a l’autonomia de la voluntat dels dos cònjuges, sempre que no sigui contrària a la Llei, la moral i l’ordre públic…»
